No estem sols. Ben mirat, ben poques vegades sentim la solitud profunda de no tenir ningú a la vora, ja sigui per compartir neguits, alegries, penes o esperances. Sempre hi ha algú, algun referent, alguna seguretat on agafar-nos, i això ens dona seguretat i confiança.
Quan tot es complica, sempre acabem descobrint que no som bous sense esquella, ni gossos sense amo, que vivim acompanyats, de lluny o de ben a la vora, però acompanyats. De vegades, fins i tot, ens adonem que tant aviat som bous com esquelles, o amos com gossos, i aquí, segurament, rau el secret de tot plegat; en aquesta capacitat d'acompanyar o de ser acompanyats segons cada ocasió, o segons cada moment.
Avui és diumenge, un bon dia per aturar-nos de la voràgine quotidina i per sentir la companyia de qui mai no permet que tinguem la dura sensació de caminar sols. Un bon dia per recuperar una de les veus més singulars de la música, amb tot un clàssic que ens recorda que cal seguir endavant contra el vent, contra la pluja, encara que facin malbé els nostres somnis, i que cal seguir endavant, amb l'esperança al cor, perquè mai caminarem sols. Qui ha caminat, ho sap molt bé.