Definitivament, el PSC és història. Història amb un trist final, potser caldria afegir. I amb aquest trist final, també la sequera definitiva que segueix aquella "pluja fina" que proclamava Carod-Rovira no fa tants anys, que ens havia de dur a una Catalunya més lliure i socialment més justa. Un cop més, l'evolució de les coses demostra que grans errors donen pas a grans fracassos.
Aquells que s'autoproclamen socialistes (si els pares del socialisme alcessin el cap...) no tenen cap pudor a compartir taula, mantell i objectius amb la dreta més recalcitrant, com ara la que s'aplega al voltant del Forum Europa, o com la que considera que encara cal defensar el discurs de 13 TV o Intereconomia; això sí -suposo- en nom de l'ideari d'esquerres i del catalanisme. Només faltaria.
Francament, no em voldria trobar en la pell d'aquells socialistes catalans autèntics que no es ressignen a abandonar una formació que van fer gran durant dècades i que ara se'ls escola entre els dits. Qui els ha vist i qui els veu: d'un tripartit d'esquerres a un front comú amb Ciutadans i PP en tot just una dècada.
Però ja s'ho faran. Gran veritat és que cada terra fa sa guerra, i si els antics socialistes han perdut bous i esquelles, seran ells qui hauran d'esbrinar per què. La resta de mortals, espcialment els que volem votar el nostre destí, ja sabem amb qui podem comptar i amb qui no cal perdre ni cinc minuts més intentant acords impossibles.
Descansi en pau el PSC. Anem!
