Confirmat. L'efecte més pervers d'unes eleccions -i darrerament això vol dir dia sí i dia també- és la sobreactuació de tots aquells que aspiren a guanyar un escó. Mireu, si no em creieu, la profusió de moviments tàctics a Madrid: el president reunit amb tota una colla de líders polítics, especialment amb l'actual cap de l'oposició, foto amb el Rey comentant la greu situació a Catalunya, supressió de l'agenda oficial del monarca per a avui per poder seguir millor els fets, jutges i més jutges amb posat seriós, instruccions a les forces de l'ordre... i tot per una declaració d'intencions d'un Parlament tot just acabat de constituir i sense cap acte jurídic contrari a cap norma.
Tot un excés, sense cap mena de dubte. I això sense comptar amb les tertúlies monotemàtiques de tots els mitjans de comunicació (inclosos els nostres, dit sigui de passada). Francament, m'agrada més el clima de distensió que en alguns moments es va viure ahir al debat d'investidura -frustrada- del futur president de Catalunya, on l'habilitat dialèctica i la imaginació argumental encara sobresurten, amb dosis d'ironia, fins i tot, de tant en tant, entre discursos totalment previsibles que no aspiren a cap altra cosa que quedar bé davant dels propis o a fer gesticulacions ben còmiques, per no dir directament ridícules.
Vista la situació, i imaginant la que ens ve a sobre, em segueixo demanant si encara hi ha ganes de seguir formant part d'una Espanya que ens tracta com ens tracta. Molt atractiu no em sembla, francament. Quin tip, tot plegat.