Una experiència interessant, per molts motius, és fer la pujada a Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat, des d'on es pot gaudir d'una curiosa vista que abasta des del mar fins al Pirineu, passant per les planes interiors. És a dir, que fent una panoràmica de 360º te n'adones que el nostre país és realment petit i que no arriba més enllà del que la mirada permet.
Doncs encara que sembli poca cosa, segons com, encara és massa terreny. És tant terreny que cal trobar paraules que diferenciïn el centre (la capital) de la perifèria (la resta). Com que allò de les províncies ja fa dies que no va, primer es va provar amb "comarques" (des de "les comarques ens visiten" fins als informatius "comarques", que poc tenen de comarcals, en sentit estricte) i, des de fa un temps, amb "territori", una denominació encara més absurda per parlar de tot allò que no és Barcelona.
Recomano la lectura d'aquest article, que parla d'aquesta qüestió en detall. Per part meva, només vull fer la reflexió de què és un "territori", segons el diccionari. I a la vista de les diferents accepcions, o bé el terme està molt mal usat -que ja podria ser, perquè la cosa de la llengua la tenim com la tenim-, o bé la capital de Catalunya levita sense assentar-se físicament enlloc, tampoc gens descartable, fruit d'una sobredosi de modernor cosmopolita -en sentit figurat, evidentment-.
Arribarem a entendre algun dia que això on vivim és un país i no una ciutat i "la resta"? Una resta que, dit sigui de passada, acostuma a fer més nosa que servei, si no és per voltar-hi els caps de setmana, en el millor dels casos, que sempre té l'exotisme de la rusticitat.
Vulguem o no, aquesta és l'estructura geogràfica mental de més de la meitat del país. Una estructura massa limitada que caldria anar ampliant, si no volem seguir vivint instal.lats en un localisme provincià, gens recomanable.