Avui és un dia excel·lent per no dir res, per esperar que passin les hores i, senzillament, veure com es van desenvolupant uns esdeveniments sobres els quals no podem influir, tot i que ens afectaran, i de quina manera, durant anys.
Quan escric aquestes línies encara no sabem si finalment serem independents, si passarem a rebre un tracte colonial per part de Madrid, o si apareixerà qualsevol fórmula estrambòtica que no sigui ni una cosa ni l'altra, o bé una barreja estranya de totes dues, perquè ja ens ho podem arribar a creure tot. I davant d'aquesta incertesa, el més assenyat és callar i esperar, que de soroll en sobra.
En el fons, però, una sensació estranya em fa pensar que hem arribat fins aquí per no res. M'agradaria molt estar equivocat, però cada dia que passa penso més que els grans actors de la política estan interpretant el seu paper, enmig d'un desplegament espectacular d'efectes especials, per amagar carències de fons (corrupció, incompetència, manca de projecte... digueu-li com vulgueu). I nosaltres, ciutadans anònims que tenim el paper que tenim -i amb prou feines-, podrem acabar recorrent a aquell tòpic esportiu que afirma que hem jugat com mai i hem perdut com sempre. Les darreres imatges del Polònia d'ahir (tot un referent per comprendre l'actualitat política) no podien ser més explícites. I els Jordis segueixen empresonats.