Silenci és el que pateixen els oients dels País Valencià que s'han quedat sense poder seguir les emissions de les ràdios públiques catalanes. No és nou, només és la continuació natural del silenci que ha condemnat el català a les Illes o a la Franja -en aquest cas acompanyat de la voluntat d'humiliar amb l'acudit del lapao-, o el mateix silenci que va tancar els mitjans de comunicació públics valencians i que abans hi havia tallat la recepció de TV3.
De nou el silenci. Un silenci amarg, greu, escandalós, que ens retorna a una societat en blanc i negre, i en silenci. Però a aquest silenci, ara, s'hi suma el silenci de qui hauria de tenir molt a dir. Més enllà de les inevitables (inesquivables) declaracions o accions de poca volada (després de mort el combregaren) de quatre polítics, o de moltes exclamacions particulars, silenci. Un silenci amb olor de complicitat o d'incompetència. Un silenci perillós, perquè a Catalunya també fa temps que s'avança en aquesta mateixa línia de destrucció de la presència de la llengua, encara que sovint ens neguem a admetre-ho, intentant maquillar l'evidència amb quatre números.
I enmig del silenci, només les veus d'aquells que demanen diàleg (diàleg?) i que desembarquen aquesta dies a Catalunya amb voluntat de fer soroll i generar conflictes, o dels que acusen d'inactivitat els altres, oblidant que bona part dels problemes (per no dir tots) amb els mitjans de comunicació catalans al País Valencià tenen el seu origen quan José Montilla era ministre del ram, a Madrid. O ja no s'enrecorden? El que ha anat venint després és fàcil de resseguir. Del futur, ja en parlarem. Si no ens imposen més silenci.