Aquests dies hem sabut que el polèmic capítol del programa "Bestiari Il.lustrat", en què Jair Domínguez disparava contra fotos, entre altres, amb la imatge del rei no és constitutiu de delicte. I qui ho diu és, ni més ni menys, que l'Audiència Nacional, aquest curiós i peculiar tribunal espanyol.
No tinc ganes de repassar tot el que es va arribar a dir sobre aquest programa, tant des d'Espanya com, lamentablement, des de Catalunya (que no va ser poc). I no ho vull fer perquè ja cansa reproduir bajanades.
Independentment de si considerem el programa adequat o no, propi d'una televisió pública o no, de prou qualitat o no,,,, perquè tot això és força subjectiu, el que està clar és que fer broma disparant contra una diana amb la cara del rei d'Espanya (entre altres personatges) és legal i és, ras i curt, un exercici humorístic propi de la llibertat d'expressió. Al cap i a la fi, humor i provocació acostumen a fer bona parella.
Bo de saber-ho, perquè els catalans ens hem acostumat massa a autocensurar-nos i a posar-nos uns límits (allò que en diuen línies vermelles) massa estrets. I a base de fer-ho un i un altre cop, hem acabat perdent-nos en un horitzó de mot poca alçada de mires. A tall d'exemple, què passaria si La Trinca (o qualsevol grup similar) enregistrés avui molts dels temes que fa tres dècades van superar, fins i tot, la censura postfranquista? Ja us ho diré: o bé no veurien la llum, o bé generarien tantes polèmiques i comportarien tantes autofustigacions en forma de peticions públiques de perdó que acabarien proscrits i condemnats a la marginalitat.
Potser va sent hora d'obrir una mica els ulls, de treure'ns les orelleres i de mirar amb un gran angular, que el país prou que ho mereix.
I com a exercici pràctic, què tal si intentem mirar amb aquests nous ulls el procés que anirà avançant els propers dos mesos? Potser va sent hora de deixar de demanar permís i d'autocensurar-nos, sobretot quan potser no cal, perquè no fem res de delictiu.