Tot segons els programa previst. El Tribunal Constitucional paralitza la possible investidura de Puigdemont a distància, el temps per nomenar president s'acaba, s'admet el vot delegat del propi Puigdemont i de Comin i s'obre una finestra aritmètica investir un nou president de la Generalitat, abans la justícia alemanya no rebutgi definitivament l'euroordre emesa pel Govern d'Espanya. Tornem a jugar amb els temps, cada cop més ajustats, i tornem a allò de posar lletres als possibles candidats. Tot sembla indicar que anem al Pla D o a eleccions.
Francament, arribar a un quart candidat no em resulta gens gratificant. En primer lloc, perquè evidencia un fracàs absolut de la política i, en segon, perquè sigui qui sigui l'elegit, res -o ben poc- tindrà a veure amb allò que es va votar al desembre. En qualsevol cas, si finalment es pot formar Govern, benvingut sigui, perquè la reconstrucció de la Generalitat i de l'autogovern seran tasques dures. I si no, doncs més paciència, cap a eleccions i a anar patint uns quants mesos més el 155.
Uns dies complicats i intensos, sense cap mena de dubte. De propina, a la meva ciutat, Lleida, i també a Badalona, on s'apunten coalicions municipals més que significatives i molt reveladores, és festa major. Un moment excel·lent per fugir de l'autobombo caspós de molts dels actes que hi ha programats, rancis i impropis del Segle XXI. Així doncs, parada i fonda en la meva dinàmica habitual, fins dilluns. A veure què ens hi trobarem.
En resum, que ja s'ho faran, tant aquells que han de decidir el nostre futur -evidentment, jo no hi puc fer res-, com aquells que buscaran fotos i més fotos enmig d'ofrenes florals, misses majors, revetlles de cases regionals, i tot el que calgui, permetent-se, de passada, carregar contra els que duem llaços grocs, especialment contra els responsables d'entitats cíviques, fent servir les subvencions públiques com a element coercitiu. I jo que pensava que allò d'anar a parar la mà a l'amo ja era història.