Són dies estranys, aquests de Setmana Santa. La rutina habitual es trenca, la canalla no va a escola, força gent fa festa, bona part d'aquesta gent surt cap a la platja -a gaudir dels primers raigs de sol consistents-, cap a les pistes d'esquí -a apurar les darreres baixades de la temporada-, o cap als pobles i ciutats natals, a retrobar parents, amics i coneguts.
I per adobar-ho tot, la imatgeria i les tradicions pròpies d'aquests dies: passions, processons, viacrucis... que acaben, sovint, incorporant elements forans que arraconen els autòctons i en transformen el sentit original, en una mena de mestissatge cultural, religiós i folklòric, de tant en tant no massa fàcil de pair. I també caramelles i aplecs, en llocs petits habitualment. I la mona; aquesta sí, ben nostra.
És com si aquests dies tot hi cabés. Ahir mateix, dilluns 14 d'abril. Aniversari de la República de 1931, però també de l'accident del Titanic, i de la mort de Simone de Beauvoir o de George Friedrich Händel (el de l'Al.leluia), per exemple. I també Dilluns Sant, data que recorda l'estada de Jesús a Betània, on Maria (la de Betània, valgui la redundància) ungí els peus de Crist amb perfums caríssims i els eixugà amb els seus cabells, i on Judes li recriminà aquesta despesa innecessària, en tot un exercici del que podríem qualificar de digne precedent de la moderna demagògia.
Està clar que quan abandonem la rutina, les coses se'ns barregen i superposen. Potser aquesta és la gràcia, però. I que cadascú esculli allò que bonament li plagui; que alci la bandera tricolor, o que surti en processó. Que aquesta setmana mig festiva ofereix possibilitats per a tots els gustos, i tothom acaba trobant alguna proposta per sentir-s'hi identificat.