No tinc massa clar si aquesta setmana que tot just comencem serà particularment llarga o més aviat curta. De l'únic que sí que estic més o menys segur és que tindrà un feliç, amb tres dies festius com a cloenda.
Aquesta setmana arrenca amb el ritual de l'endarreriment dels rellotges (que no pateixi ningú, que no ha calgut llevar-se a les tres, perquè fins i tot el temps pot esperar per anar a l'hora), la qual cosa ens l'allargarà una mica, ni que sigui seixanta minuts, el cap de setmana.
Però la gran novetat , a partir d'ara i per uns quants mesos, és que a mitja tarda serà fosc, senyal innegable que l'hivern és a la porta i que som en temps de castanyes. Encarem les jornades que venen amb la il.lusió de qui sap que només són quatre dies (literalment) de feina i rutina els que ens separen de la cita de cada any amb una de les celebracions més nostrades, tant si en volem dir Tots Sants, com castanyada, com halloween; una festivitat en què es barregen sense pudor el record dels difunts, els fruits de la tardor regats amb moscatell, i l'univers fantasmagòric d'ultratomba. I és que som així, una gent senzilla d'un país petit que sap que tot suma i que no es pot deixar perdre res.
Posem rumb, esperançats, cap a aquests dies diferents que venen i que ens ajudaran a retrobar-nos amb l'esperit de festa, com si vulguéssim entrar en el temps de les nits llargues i del fred amb energies renovades. I ja posats, a poc que puguem, gaudim la prèvia d'aquests tres dies que donaran entrada al novembre, per tal que acabin sent, al mateix temps, un final feliç dels mesos de calor, i un començament il.lusionat d'aquelles petites o grans il.lusions que tot just s'insinuen i que, fins i tot, caben en setanta-dues hores.
Si és cert allò que la felicitat és a la porta de la felicitat, potser el proper cap de setmana, d'alguna manera o altra, podria anar començant.
