A punta de dia, torno a veure a l'horitzó els colors de sempre, que anuncien que el sol arriba. Per fi blaus, vermells i grocs indescriptibles per substituir la uniformitat monocromàtica del gris de pluja i fred. Torna la primavera, tot just ara que encetem un cap de setmana llarg, amb un dilluns festiu a mode de propina, sempre d'agrair.
Admetem que ens agrada, i molt, trencar les rutines. Ens agrada aquell dia festiu a mitja setmana o aquest altre estratègicament situat per allargar el diumenge. Fa canviar l'humor i l'estat d'ànim i ens retorna les ganes de fer i de descobrir coses noves. Admetem que amb poca cosa ja fem i en tenim prou. No ens calen grans viatges ni exòtiques aventures a terres llunyanes. Un dia de festa per sorpresa i sabem obrir-nos un univers de possibilitats que ens alegren el dia. Cadascú a la seva manera, a casa o a fora, amb els de sempre o sense ningú, amb plena activitat o en repòs.
De moment, la cosa pinta bé. Miro per la finestra i veig una paleta de colors magnífica desplegant-se davant meu, com el cartell canviant que anuncia un dia de llum i serenor. No es mou cap fulla; talment com si els arbres també estiguessin a l'aguait d'aquesta claredat retrobada després de dies de pluja i foscor. L'expectativa fa venir ganes de fer coses diferents. Em deixaré portar. Tanco fins dimarts. També tinc ganes de retrobar la llum i tots els matisos d'aquell blau de sempre.