Encara que mig d'amagat, en dijous, ahir va arribar, puntual com sempre, el setembre, ben bé el segon començament d'any, o de curs. De vegades penso que això del calendari no és tan diferent de qualsevol poble, que té una festa major, que és cap d'any, i una festa petita, que ve a ser el mes de setembre. Sigui com sigui, tanquem l'estiu abans d'hora, perquè el termòmetre en nega a canviar, i encarem uns mesos prou intensos, fins a Nadal.
El que sí que hem d'admetre que té el setembre és que permet un retorn a la normalitat lent i progressiu. Ajuda el fet que el curs escolar encara no comenci fins d'aquí a uns dies, cosa que fa que no s'acabin d'encavalcar la tornada al col.le i la síndrome post-vacacional. Per cert, quin invent aquest de la síndrome post-vacacional, si pensem en la quantitat de gent que no haurà fet vacances o que ni les pot somiar perquè no té feina. Coses de la societat burgesa i unificadora en què vivim, on sembla que tot ha de ser igual per a tothom, sigui cert o no.
En qualsevol cas, som aquí, més o menys preparats per entomar tres mesos que ens han de dur fins al desembre i al llarg dels quals han de passar coses de tota mena. Tornem a la rutina entre la mandra i la il.lusió, entre el record encara viu del que deixem enrere, les ganes de retrobar espais i persones, i l'esperança que s'acabin concretant o encetant projectes i propostes nous. Tot plegat dibuixarà el nostre setembre, aquest més estrany, mandrós i suggeridor que ens durà, amb presa o amb parsimònia, segons cadascú, a l'inici de la tardor.