Servir, o servir-se'n. Qui diu que els pronoms no són importants? Segurament, el ministre d'Exteriors d'Espanya, mateix. El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres. I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.
El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s'ha allotjat a la residència oficial de l'ambaixador i que s'ha fet dur arreu en un cotxe oficial. Diuen des del Govern que Dastis s'ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials. Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l'avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació. Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d'un govern que menteix constantment.
Servir no és servir-se'n. No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics. Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot: a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin... Perversió del sistema o mentalitat caciquil? Segurament una mica de tot. I la pena és que no només passa amb aquest subjecte. Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.