Cada dia que passa tinc més clar que la dreta espanyolista necessita ETA com el pa que es menja. Tant els fan les víctimes, el dolor, o haver de viure en un país amenaçat. Necessiten l'enemic terrorista per justificar-se.
A Catalunya ho han intentat tot. Han intentat, i intenten, assimilar les nostres polítiques a l'holocaust, han intentat ressuscitar Terra Lliure com a punt de trobada comú de l'indenpendentisme, han intentat amenaçar-nos, fins i tot amb la intervenció militar, per mirar de fer-nos saltar i així poder-nos acusar de terroristes, han intentat manipular la història per fer passar les víctimes per assassins, han intentar treure al carrer falangies i franquistes de tot pelatge per provocar una resposta violenta, ens han insultat i intentat humiliar de totes les maneres possibles. Però res. No poden, i en són conscients. El nostre camí cap a la independència segueix una senda pacífica, solidària i democràtica, la de la Via Catalana i la de les urnes, i sense moure's ni un milímetre d'aquesta manera de fer. I això els exaspera.
Només des d'aquesta lògica de la necessitat d'un enemic es poden entre les paraules d'Alícia Sánchez-Camacho de fa un parell de dies a Catalunya Ràdio frivolitzant sobre una suposada supressió de l'autonomia i, de passada, sobre el conflicte de l'Ulster, amb una autèntica exhibició d'ignorància suprema dels fets, tal com constata aquest editorial de Vicent Partal.
Ara que la gran mentida que mantenia que en absència de violència es podia parlar de tot ha quedat definitivament al descobert i ja no els serveix, el seu únic argument és intentar, per qualsevol mitjà, ressucitar la violència, ni que sigui en el seu imaginari malaltís, vingui del bàndol que vingui. Però no se'n sortiran.
Ells, sense un enemic clar i violent no són ningú. I nosaltres, en pau i democràcia, ho som tot. Aquesta és la gran diferència.
