per en 5 Maig 2014
444 Vistes

Quan era força més jove i la guerra freda encara era notícia, vaig sentir -no sé si era veritat o una llegenda urbana, però tant li fa- que un ordinador de l'OTAN es passava el dia fent provatures amb els diferents escenaris bèl.lics, en cas de conflicte nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica i que, el missatge que retornava als operadors, després de cada intent era sempre el mateix:  No future.

Ahir a la nit, en un programa de La Sexta, vaig sentir una dona jove afirmar, amb tristesa i un punt de desesperança, que ella no es plantejava el futur.  Es limitava a viure -a sobreviure- i que més s'estimava no anar més enllà perquè pensar-hi li causava molt dolor.

Aquest és el present que els nostres governants han sabut crear.  La noia del programa parlava d'Espanya, però em temo que la situació a Catalunya és si fa no fa la mateixa.  Els nostres joves han deixat de pensar en el futur, han deixat de dibuixar projectes vitals i de futur, perquè, senzillament, senten que és inútil fer-ho.

Fa dies que penso que els temps que corren ens han retornat a una societat tardofranquista en tots els àmbits.  Però en el de l'esperança de futur, autèntic motor de l'avenç social, molt em temo que estem en una situació més pròpia d'una guerra freda i amagada entre els grans poders privats i públics (la permeabilitat entre tots dos és ja insultant) que s'enriqueixen més i més cada dia que passa i el gruix de la societat, cada cop més a prop d'una autèntica de desesperança més pròpia de la postguerra.

Segur que les crisis econòmiques passen i que després venen uns anys d'expansió.  Almenys, així ho demostra la història, però una destrucció de la confiança en el demà com la que estem patint, per part dels nostres joves, pot tenir efectes molt més demolidors que els simplement econòmics. 

Publicat a: Actualitat