Segurament, una de les pors més grans que tots guardem ben amagada és patir alguna malaltia degenerativa que afecti la nostra capacitat de raonar, perquè som conscients de la dependència que ens crearà d'altres persones, i molt especialment de les que tenim més a la vora i més estimem.
Ahir vaig veure un reportatge per la televisió sobre un home que tot i no saber que és el seu fill qui l'acompanya conduint el cotxe, és capaç de posar-se a cantar, perquè recorda sense cap problema lletres i tonades. El cas és prou conegut i el fenomen que té al darrere, encara més. Es veu que la música s'emmagatzema en una zona de la memòria diferent a la que pateix més intensament l'atac de l'alzhéimer i, per tant, triga molt més a sucumbir-hi.
No deixa de ser curiós que, d'una banda, acostumem a vincular músiques i cançons a emocions i situacions vitals concretes, tot construint una mena de banda sonora de la nostra existència i de les nostres vivències més íntimes i, d'una altra, que sigui aquest acompanyament de les emocions el que més perduri en el nostre cervell. Potser sí que les sensacions i les emocions són molt més importants que tot el que sabem i fem, i no ens n'adonem, ocupats com estem amb el nostre dia a dia.
Sigui com sigui, potser no és cap mala idea mirar d'omplir la nostra vida de música per il.lustrar tot el que sentim a cada moment, qui sap si mai no serà allò que ens lligui, encara, a una història que se'ns vagi perdent enmig de la boira. Per si de cas, deixeu-me recordar un tema clàssic que aplega a la perfecció música, records i esperança més enllà de les dificultats.