Després de la tempesta sempre arriba la calma, després de la nit el dia i després de la foscor sempre torna a lluir el sol. D'alguna manera és com si aquest estat de serenor, de tranquil·litat fos alguna mena de camí invisible per on transcorre la nostra existència i que de tant en tant ens sorprèn amb clots i corbes no previstes, però rere les quals sempre hi ha una recta on redreçar el rumb.
Sovint, quan tot es complica, tenim la sensació d'haver perdut alguna cosa en la ruta. De vegades és cert i ens toca seguir endavant sense llast o sense equipatge, però altres vegades és només una sensació i, de sobte, ens adonem que no ens cal recuperar res, perquè no havíem perdut res, ni el control ni el rumb, i que un revolt és només un revolt, amb una altra llarga recta al davant.
Ningú ens ha dit que viure en calma sigui fàcil, però si no perdem de vista el nostre objectiu final de ser feliços, els retombs de la ruta són menys pronunciats, tenim llums més intensos contra la foscor i sabem de sobra com hem de conduir enmig dels aiguats, si cal. Ajustem una mica la velocitat quan faci falta, agafem el volant del nostre destí amb les dues mans i seguim endavant, amb els ulls ben fixats en aquell horitzó on ens agradaria arribar, si la carretera és prou llarga i el motor aguanta.