Quan tot sembla, o és, incert, i quan cada dia ve carregat de sorpreses, d'ensurts i d'alguna que altra discreta oportunitat, l'únic que ens resta és aferrar-nos amb totes les nostres forces a allò que ens dona seguretat: la família, els amics, les creences, les aficions... cadascú sap què pot omplir el seu espai íntim de calma, què li proporciona la sempre anhelada felicitat.
Vivim temps en què els grans objectius sembla que siguin la clau de tot. Però són objectius inabastables per a nosaltres, com a subjectes individuals, no ho oblidem. Cert que podem fer la nostra petita part de feina, però el que no podem fer és fiar la nostra serenitat a tasques titàniques i col·lectives. En aquests moments, potser no és mala idea pensar què ens fa feliços, més enllà dels grans principis i de les veritats més absolutes, i centrar-nos en les petites coses que realment ens poden satisfer i, de retruc, donar-nos energia per seguir endavant amb tot allò que ens interessa, per complicat que sembli.
Si mirem bé, és molt possible que rere aquests fragments de felicitat individual que reivindico, sempre hi hagi alguna persona que ens estima o que estimem. I també és ben possible que sigui en el terreny dels sentiments on trobem la serenitat necessària per sortir cada dia al carrer amb forces renovades i encarar el futur amb determinació.
Avui és diumenge, un bon dia per recuperar una cançó de 1959, de la qual se n'han fet diferents i ben conegudes versions, però que segueix seduint-nos amb la seva melodia i la seva lletra, a cavall entre una simplicitat gairebé naïf i la profunditat humana més absoluta. Que avui sigui un diumenge especial i ben bonic.