Se n'ha parlat prou, aquestes setmanes i mesos de la reforma de l'ortografia catalana que ha preparat l'Institut d'Estudis Catalans, i val a dir que hi ha hagut opinions per a tots els gustos, des dels defensors acèrrims fins a l'oposició més radical. Francament, no tinc cap posició personal al respecte. De fet, no tinc prou elements per definir-me, però el que sí que tinc clar és que hi ha molta raó en aquest article que va sortir publicat fa un parell de dies i que recomano llegir amb calma i tranquil·litat.
Fa temps que vaig donant voltes a la idea que vivim en una societat cada cop més tecnològica i canviant, però que seguim mantenint els mateixos esquemes, les mateixes estructures i les mateixes maneres de fer de fa un segle o dos. Mirem els partits polítics, les estructures de govern, les grans institucions, les associacions culturals, inclús, i veurem que res no ha canviat gaire en massa temps. Aquest immobilisme em fa creure en la seva incapacitat per donar resposta a moltes de les necessitats actuals.
La futura reforma de la gramàtica catalana, en el fons, em sembla una mica això. Una reforma prescindible per a una llengua ja prou consolidada a nivell formal i amb una penetració molt important al món de la tecnologia i d'Internet. Si tenim una llengua prou moderna i prou ben posicionada de cara al futur, cal l'autèntic terratrèmol que serà l'aplicació de la reforma de l'IEC? Tinc els meus dubtes, què voleu que us digui. Potser va sent hora de repensar les grans estructures (en aquest cas la nostra particular acadèmia de la llengua) i que elles, sobretot, repensin la seva manera de funcionar, per adequar-se i adequar els seus objectius a les noves realitats actuals, que molt em temo que els són massa alienes.
Difícil fer coses noves amb estructures velles. I en aquest punt ens trobem, també pel que fa a la llengua.