Vivim en un món cada cop més transparent, on és prou fàcil saber moltes coses de molta gent, on les parets cada cop són més primes, però on, paradoxalment, cada cop més només se'ns mostra -o només volem veure- una petita part d'aquesta enorme realitat, prèviament filtrada pels canons estètics o mentals que ens anem autoimposant.
Volem amagar la lletjor, la misèria, les discapacitats, la malaltia, les talles no normatives... només volem veure allò que cap a les coordenades estètiques -i ètiques- que ens fan somiar amb una mena d'Arcàdia feliç que hauria de ser la nostra societat, habitada només per una mena de replicants tallats pel mateix patró.
Però vet aquí que de tant en tant apareix qui ens recorda que hi ha altres realitats a dins de la nostra realitat per més que les vulguem ignorar o amagar. Una bona mostra és el gest de Marta Garcia, presentadora d'una televisió de Múrcia i que ha decidit tornar a la seva feina amb el cap rapat, per efecte del tractament que segueix per combatre un càncer. Qui no coneix algú en una situació similar? Cal amagar-se? Serà que sempre és més fàcil compadir-se que acceptar? Quanta hipocresia.
Potser va sent hora que en aquesta societat tan transparent que volem, tothom pugui mostrar-se i expressar-se tal com és, sense la cotilla estranguladora dels cànons de la correcció estètica i formal que algú va decidir que havien de ser model i guia, i que entre tots hem assumit en un exercici d'absoluta estupidesa col·lectiva.