Els Jocs Olímpics avancen, i ja va bé aquesta mena de parèntesi en la massa reiterativa crònica social i política. Però més enllà de la notícia i de la immediatesa dels rècords i de les medalles, de tant en tant és bo repassar altres Jocs, grans moments per a la història, i no només de l'esport, com ara el que recorda aquest article, a propòsit del gest de tres esportistes, dos d'ells negres, en el podi, durant els Jocs de Mèxic 1968.
Els temps han canviat en aquests gairebé cinquanta anys. O potser no tant. Sigui com sigui, em costa imaginar un gest similar, avui, a càrrec, posem per cas, d'esportistes que reivindiquessin la dignitat de les dones que competeixen, habitualment jutjades pel físic i no pels mèrits esportius; o bé la de la nedadora iraniana que fa quatre dies, com aquell que diu, rescatava una vintena de persones en l'exili cap a Lesvos -i no n'hi ha prou amb un equip olímpic de refugiats; o l'orgull nacional de la medallista de Kosovo, un país que el tancament mental d'alguns encara nega; o el respecte que mereixen els esportistes sortits de faveles o de famílies absolutament trencades als suburbis. I podríem seguir amb multitud de situacions que avui ens haurien de fer la cara de vergonya, igual com fa cinquanta anys la segregació racial.
Però la nostra societat s'ha tornat polida i asèptica. Una cosa és l'esport i un altra la política o la realitat social, ens repeteixen mentre s'exalta el nacionalisme més ranci sense cap pudor a cada competició, i només cal seguir les cròniques televisives per comprovar-ho. Com si els esportistes sortissin per generació espontània en algun laboratori de tecnificació. Aquest és el nostre món, i aquesta la nostra realitat. La dignitat humana i l'orgull de ser algú o alguna cosa ja no són notícia i queden perfectament amagats dels ulls inquiets per siluetes atlètiques, per espectaculars imatges a càmera lenta, o per escàndols de tota mena. Tot sigui per la pau i l'ordre.