Confesso el meu pecat mortal amb la societat: no he participat en cap acte del cap de setmana de carnaval. De fet, gairebé ni m'he mogut de casa aquests dies. Cert que m'he perdut la música, el color, l'ambient de festa i la tradicional rua de gent disfressada de les coses o personatges més inversemblants. Però també és cert que m'he estalviat haver de moure els malucs, ni que sigui discretament, al ritme de percussions diverses i sovint insuportables, haver de trobar-me de cara una colla de senyors vestits de senyores, i una colla de senyores vestides de no massa senyores de tota professió imaginable, o d'haver de presenciar el sempre trist espectacle de gent buidant el pap (literalment) en qualsevol cantonada.
I és que tot té la seva cara i la seva creu, i durant el carnaval, aquests són alguns dels bous amb què hem de llaurar. Aquests i altres que les casualitats del calendari ens han posat al davant, com ara tot l'afer del 3% que sembla que encara la recta final d'una història molt tèrbola i amb una bona colla de disfresses i transformacions, començant per antics companys d'aventures que ja fa dies que es veu que no ho són i acabant per canvis de noms, sigles i logos que no acaben d'aconseguir fer oblidar el passat. La política, com el carnaval, també té la seva cara i la seva creu, i moltes màscares.
Encetem una setmana en què enterrarem la sardina i entrarem en temps de quaresma, amb tot el que això comporta, segons la tradició, de renúncies, d'abstinències i de penitències, fins i tot. El carnaval se n'anirà, però la política seguirà. No sé que és més patètic.