Que llençar pintura contra el portal d'una casa no és la millor manera d'expressar una protesta és un fet que no admet discussió. Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir. Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test. Això, o tenir una mala fe infinita.
Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer memòria, i reescriure la història, potser podríem recordar com es qualificaven els atacs a seus bancàries o restaurants nord-americans amb motiu de qualsevol victòria esportiva, posem per cas, no fa tants anys. No recordo que mai se'n parlés de supremacisme, ni de feixisme, ni molt menys encara de terrorisme. Coses del relat contemporani, suposo.
I parlant de relats, durant molt de temps es va dir i repetir que l'independentisme dominava el relat del procés. Potser sí, tot i que vist on som, no hi sé veure on és el mèrit. Ara, però, i ja fa molts mesos, el relat del dia a dia el dicta l'extrema dreta, que ha aconseguit d'imposar una realitat fictícia de violència i conflicte terrorista a tot el que vivim a Catalunya. Una realitat, per cert, assumida com a certa per àmplies capes socials, més enllà del nostre país,a les quals només arriba aquest discurs apocalíptic. Mentrestant, aquí, incapacitat absoluta per neutralitzar la mentida institucionalitzada i per articular un discurs racional, coherent i, sobretot, convincent.
Ja són ben veritat aquells versos que fa més d'un segle va escriure Ramón de Campoamor, a cavall entre el subjectivisme i el pessimisme i que sembla que hagin fet seus, amb destresa -ho admeto-, els creadors de realitats paral·leles: "en este mundo taidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira". El problema és qui tria i imposa el color. Avui, no som nosaltres, precisament. I així ens va.