Ja és ben cert que la realitat depèn de qui la mira. Diumenge, carrers, balcons i places de tot Catalunya es van omplir d'estelades. Les fotos de les multitudinàries manifestacions han donat la volta al món, amb el seu missatge en favor de la independència (més enllà de les tertúlies, no vaig sentir ningú que cridés "referèndum acordat", dit sigui de passada), amb la qual cosa gent d'arreu del planeta van saber del clam cívic d'un poble en pro de la seva identitat.
Dimarts. Ahir. Només quaranta-vuit hores més tard, la graderia del Camp Nou s'omple d'estelades, es repeteixen els crits en favor de la independència i els xiulets contra unes sancions de la UEFA per l'exhibició d'aquestes banderes la temporada passada. Sancions per exhibir estelades en públic!
És curiós. El mateix símbol i les mateixes proclames, al carrer són una mostra de la llibertat d'expressió, però posades dins d'un estadi de futbol són equiparables a activitats xenòfobes, violentes o gairebé terroristes. Orgullós deu estar el ministre Margallo, per a qui la independència és pitjor que l'assassinat.
Començo a pensar que la mirada fosca i la ment bruta són la causa de determinades percepcions. I és que allà on només hi ha el pacífic exercici de la llibertat d'expressió, sempre acaben apareixent mentalitats malaltes i perverses que només hi saben veure radicalisme, violència i provocació, començant pels mitjans espanyols que ahir mateix, des del minut zero, ja bramaven pel tancament del Camp Nou. I si il·legalitzem el Barça, directament?
El món del futbol, i els organismes que el dirigeixen, s'ho haurien d'anar fent mirar. Haurien de fer una mica menys de cas als agitadors de determinats governs i sortir una mica al carrer, a escoltar la veu de la gent que omple els estadis i que, al capdavall, justifica la seva plàcida, luxosa i no sempre prou exemplar existència.