No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d'aquí a deu mesos, mentre se'ns esmuny el temps i la vida, sense que n'acabem de ser massa conscients.
Un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d'un instant. Aquest estudi sosté que la realitat, l'instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem. D'alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.
15 segons. Però si gairebé no és res! Si se'ns passa sense que ni ens adonem. I nosaltres preocupats per què farem d'aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer. No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.
Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l'últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.