Diuen alguns que cal una segona transició. Potser sí, però mentrestant, i gairebé sense adonar-nos, o sense que se n'hagi dit aixi de manera explícita, el que sí que hem passat és una segona guerra, una guerra gens convencional en què determinades grans empreses (moltes de les de la macabra foto de fa uns dies amb el príncep -autèntics senyors de la guerra-) i bancs, amb el suport i la connivència dels poders polítics, especialment dels espanyols, han lliurat contra la societat en general. El resultat d'aquesta autèntica confrontació? Un bàndol, el dels poderosos, ha guanyat i s'està -i més que s'estarà- enriquint a costa dels perdedors, els de sempre, cada cop més pobres i més vulnerables.
Us sembla que exagero? Doncs no. Ahir, els informatius de TV3, aquesta televisió que alguns voldrien muda -o silenciada- ens oferia un reportatge sobre les noves demandes dels bancs dels aliments, que ja han passat a demanar aliments que no requereixin ser cuinats. El motiu? La major part de les famílies que els necessiten ja no tenen ni llum ni gas per cuinar-los. D'això jo en dic subsistència de postguerra, i encara amb l'agreujant que les cuines econòmiques ja no existeixen. Hi ha qui en diu pobresa energètica (un eufemisme groller) o el resultat d'haver estirat més el braç que la màniga. Aquests són al bàndol dels guanyadors, són els que recomanen l'ofici de la prostitució per sortir de la misèria, els que no tenen cap mirament davant dels desnonaments que obliguen a famílies senceres a viure a dins d'un cotxe, o els que recomanen que els fills dels perdedors es deixin en adopció, . Els del que se jodan.
Aquesta és l'Espanya del Segle XXI; la dels ministres Soria, De Guindos i Montoro, la que s'autoproclama motor econòmic, la que ha superat la crisi. A mi, cada dia em recorda més la dels anys quaranta del segle passat, la que negava la massacre, la que s'embolicava sota les sotanes i encara s'enorgullia dels seus progressos.
A Catalunya també hi ha per sucar-hi pa, però les distàncies amb els governs espanyols encara són abismals. La crueltat dels vencedors, com en totes les guerres, no té mesura. I qui en rep, com en totes les postguerres, són els més febles, els que no poden ni menjar calent, i que arrossegaran totes les seves vides els estralls aquestes condicions de supervivència que estan patint.
