El sector públic sempre ha estat el blanc de les ires i les burles socials. I val a dir que, en alguns casos, amb raó. La imatge del funcionari ineficient -per no dir-ne directament mandrós- que, a l'empara d'una feina vitalícia, es dedicava a deixar passar els dies tot esperant la jubilació, ha estat una realitat. No seré pas jo qui ho negui, i ben bé podria fer una llista de noms que he anat recopilant al llarg dels anys.
L'altra cara de la moneda, però, és que l'administració compleix els seus objectius públics amb personal que s'hi incorpora sota els principis d'igualtat, mèrit i capacitat, i d'aquí el procediment de les oposicions, únic filtre a la contractació indiscriminada, vulguem o no, malgrat totes les seves deficiències.
Però vivim temps de canvis, i també per a les administracions. Un clam social amplificat per la crisi exigeix menys "privilegis" per als treballadors públics i menys despesa amb càrrec als pressupostos. La resposta? les externalitzacions (privatitzacions, per a ser més exactes). És a dir, que en lloc de corregir les pròpies ineficiències (en el cas de les administracions, una assignatura eternament pendent), ens traiem les puces de sobre. El resultat? Ja l'anem veien: hospitals que passen a gestió privada, bloqueig de les convocatòries d'oposicions, proliferació d'instituts i institucions mixtes que assumeixen feines que fins ara gestionaven les administracions, externalització de la publicitat de TV3, per deixar-la en mans d'un grup de comunicació privat (Godó, en aquest cas)... i ara, de propina, la facultat dels director d'escoles d'escollir, segons el seu criteri, fins a la meitat dels mestres i, en determinats casos, la totalitat, als centres centres que dirigeixen (a partir d'ara, que governen). Els futurs mestres ja saben que hauran de pidolar, director a director, un lloc on treballar, i plegar-se als seus designis, que molt em temo que res tindran a veure amb allò de la igualtat, el mèrit i la capacitat, i molt amb afinitats personals o polítiques.
El sector públic té data de caducitat: la de la jubilació dels que hi treballem. I això passa quan els pocs estudis que s'han fet constaten que la privatització no implica necessàriament ni menys despesa, ni un millor servei, ni cap estalvi -ans al contrari- per als ciutadans, com bé podem comprovar en aquells àmbits que s'han anat privatitzant fins ara, sota l'argument fals de la millora del servei i de l'estalvi.
Fins ara ens hem queixat de les ineficiències dels serveis públics. Ara sabrem què es viure sense ells, ni sense els seus principis. Calcem-nos, que això serà dur, ens sortirà car i no tindrà marxa enrere.
