Ja hi tornem a ser amb la història de la bandera. De l'espanyola, evidentment. No és cap cosa nova, lamentablement, però és que cada cop que un català guanya una cursa motociclista, ens topem amb la història de sempre: si ha agafat o no la bandera espanyola per fer la volta d'honor.
Ahir vaig veure la cursa que va suposar el campionat del món per a Marc Màrquez i, com era d'esperar, tot just va acabar, i ja sabent-se campió del món, hi va aparèixer el personatge de rigor amb la bandera perquè el pilot l'agafés. D'entrada, el cerverí no pren cap bandera i, en un moment de la transmissió televisiva, es veu com es treu una rojigualda del clatell. Evidentment algú la hi va posar. És amb aquesta bandera, clarament imposada, que fa una passejada muntat a la seva moto fins que l'abandona per reunir-se amb la gent del seu equip.
Ja n'hi ha prou d'imposicions, ja sigui dels patrocinadors, dels fanàtics o de qui sigui. Hi ha cosa més absurda que obligar algú a passejar un símbol (i remarco obligar)? Sembla com si tot plegat només fos una estratègia perquè o bé abraci el símbol de la hispanitat, amb la qual cosa el triomf de l'esport espanyol queda ben clar, o perquè l'esquivi, amb la qual cosa li cauran de totes bandes.
Curiosament, Jorge Lorenzo, guanyador de la mateixa cursa, immediatament va agafar la bandera d'Espanya i en va fer una clara ostentació, com si hagués de demostrar no sé què a no se qui.
És massa demanar deixar que els esportistes, i més quan no compteixen per cap equip nacional, sinó per un equip absolutament privat, puguin fer el que vulguin, en matèria de símbols? Tant costa deixar a aquests nois que gaudeixin del seu triomf com millor els plagui? Imagino que sí, que és demanar massa, perquè, algú pot imaginar un campió del món de motociclisme, posem per cas, fent la volta d'honor amb una estelada?
Sort que som nosaltres els que polititzem l'esport.
