Ja hi hem tornat a ser. Puntual com sempre, la nit de Sant Joan. Acollim l'estiu amb festa, segurament la millor manera de fer-ho i amb una càrrega important de bons desigs i de ganes de desfer-nos, amb la complicitat eterna del foc, de tot allò que ens fa nosa i que volem allunyar de les nostres vides.
Ben mirat, la llista de coses que cal fotre al foc pot arribar a ser enorme. Potser per això hi ha tantes fogueres. Però la llista de bons desigs tampoc hauria de desmerèixer, i potser per això fem festa, perquè bona part d'aquests desigs, justament, té a veure amb gent que tenim a prop.
I entre unes coses i altres, amb l'incondicional suport de la coca i dels petards, ens hem tornat a trobar els de sempre. O no ben bé, perquè sempre hi ha que hi manquem, però també hi ha els que s'hi sumen de vell nou. I així, els uns pels altres, anem construint una estranya, curiosa i diversa reunió de personatges singulars i diferents, amb ganes de compartir la festa i els bons auguris.
Aquest any, casa nostra ha tornat a ser casa de tothom. La casa de la il.lusió infantil i dels somnis adults. Casa d'algú i de ningú alhora.