Un any més, amb l'estricta puntualitat de les festes amb data fixa, ha tonat la nit de Sant Joan, una finestra a la fantasia i a la il.lusió, que ens convida a compartir taula i foc, a cremar tot allò negatiu que ens assetja i a emprendre el camí cap allà on volem arribar, amb la seguretat que els follets d'aquesta breu nit sabran fer-nos un cop de mà quan calgui. També és, potser per aquest mateix encant gairebé màgic, el moment més idoni per recuperar les il.lusions que el temps, l'experiència i el pragmatisme ens han fet deixar pel camí i tornar a il.lusionar-nos amb les coses senzilles. Aquelles que realment ens poden regalar una mica de felicitat. Aquelles que sabia gaudir el nen que vam ser.
I així ha estat un cop més. Amb menys o menys petards (o cap), amb més o menys fred, amb vent o sense. Finalment, allò que és essencial ha tornat a fer-se present a la llum d'una lluna rodona i encisadora. Una nova revetlla de Sant Joan, aquest any amb regust de comiat i amb aroma de canvis i de noves realitats.
Aquesta nit no ens ha calgut rodar gaire món per acabar tornant al Born i per redescobrir que un tros de fusta pot ser un tresor i que la riquesa, tot sovint, ens la pot donar una simple taula vella, com diu la cançó. Potser la mateixa taula companya inseparable de moltes nits de Sant Joan, fent un últim i meravellós servei.