Hi ha sants, sant populars, si voleu, que només figuren en aquest mena d'imaginari col.lectiu que va molt més enllà del santoral catòlic. Un exemple és "sant tornem-hi" que, més enllà de traslladar-nos la idea de reprendre una feina després d'un descans, també ens serveix per renegar quan ens toca fer alguna cosa cosa de manera repetitiva, o de fer una mateixa cosa diversos cops pel motiu que sigui.
Qui no té l'experiència de pensar que una cosa ja estava enllestida i, de sobte, descobrir que tota el treball no ha servit de res i que cal tornar a començar des de zero? És llavors quan, amb expressió a mig camí entre el fàstic i la ràbia, invoquem el nostre sant menys estimat.
Però les coses són com són. I els nostres castells a l'aire, i també els que arrenquen del terra, no sempre acaben sent realitat. Aleshores només ens queda el recurs del renec a sant tornem-hi i, tot seguit, la seva invocació perquè les coses acabin sortint bé: "apa, sant tornem-hi, que no ha estat res".
En el fons, aquest sant tan especial em recorda els castellers. S'alcen i cauen una pila de cops, però es tornen a alçar -i tornen a caure- tant com calgui fins que aquest petit personatge que és l'enxaneta acaba pujant i baixant enmig d'una eufòria gens dissimulada.
Avui que s'aixecaran, de manera simultània, una cinquantena llarga castells arreu de Catalunya i de les principals capitals europees, entre d'altres d'arreu del món, per reclamar el dret a decidir, segurament és una bona ocasió per recordar aquest sant tan nostre (per bé o per mal) i per repetir-nos, un cop més, que res no acaba fins que realment no acaba, ben lluny de tota lògica en molts casos i, tot sovint, posant a prova la nostra paciència i la nostra constància. I ja posats, si pot ser, amb il.lusió, o el que bé a ser el mateix, amb l'esperança (i amb la confiança) que les coses acabaran com volem.
