Tradicionalment, el dia de Sant Esteve és el de la tornada a casa de tothom que s'havia desplaçat per Nadal, per compartir taula amb la família. Això, evidentment, en un temps en que viatjar de nit era tota una aventura difícil i perillosa. També és un dia per donar sortida (per reciclar, en terminologia moderna) les restes de l'àpat de Nadal que, ven trinxades i embolicades en forma de caneló, esdevenen un nou menú de festa. Sigui com sigui, tot es va posant al dia, ara que viatjar, fins i tot de nit, no és cap problema i que les restes no sempre acaben sent útils.
Però Sant Esteve també és el dia que tradicionalment els més petits de casa pujaven a una cadira i recitaven un petit poema a canvi de quatre quartets de pares i padrins, que sempre venen bé. Avui, els versos cotitzen a la baixa, al contrari que, per exemple, el futbol. Així és que aquí, que som força imaginatius, hem adaptat la tradició en forma de partit de futbol d'una virtual selecció catalana que s'enfronta a qualsevol potència esportiva que pugui contractar o, en el seu defecte, a l'equip d'Euskadi, que sempre fa festa. Al cap i a la fi, aquesta selecció té tant de selecció com de rapsoda el nen de la cadira, i el resultat segueixen sent quatre xavos i la sensació que hem fet alguna cosa important, un cop a l'any, tant si és el 26 de desembre, com els innocents, o qualsevol altre dia dels voltants.
Que en sabem, de refer i adaptar coses. Tot s'hi val per fugir una estona de la nostra autèntica condició i imaginar que som en el país dels nostre somnis, malgrat la patacada del retorn a la cruel realitat de demà mateix, ni que sigui diumenge, després del breu viatge de tornada a través de la fantasia de Sant Esteve.