Ja fa temps que se'n parla força de les llistes d'espera de la nostra sanitat pública, o de les retallades, o dels diferents models de gestió, més o menys privats, que cal aplicar-hi. El resultat no passa de ser una sèrie de xifres i xifres que aspiren a ser una foto ajustada del sistema sanitari.
Però molt més enllà d'aquesta radiografia econòmica, hi ha la realitat de l'atenció sanitària als hospitals públics -sense anar més lluny-, justament allà on és més necessària, perquè tothom que hi és ha ingressat per algun motiu prou greu, i allà on la línia entre la vida i la mort no sap de números.
M'ha animat a escriure sobre el tema, aquest article sobre les reflexions d'una infermera. Bé, aquest article i l'experiència recent d'haver hagut de freqüentar, com a acompanyant, un d'aquests modèlics centres hospitalaris que tinc ben a prop. La meva opinió? molt en línia del que diu Saturnina Gallardo: infermeres que no poden atendre com cal ni les cures més greus, perquè el nombre de pacients al seu càrrec supera la seva capacitat; instal.lacions envellides, deprimides, mal ventilades, mal climatitzades, gens adients, al capdavall; cirurgians inhumans que han abandonat qualsevol resta de respecte a les persones en pro d'una suposadament correcta (o no!) actuació; desatenció del pacient a tots els nivells; errors generals, fins i tot en la dieta o en la medicació... i tot un cúmul de despropòsits que puc anar relatant un per un, però que segurament que ni cal, perquè si hi pensem una mica, qui més qui menys podria dir la seva.
Si els responsables sanitaris en particular, i professionals diversos en general, passessin -sense cap atenció especial, això sí- uns dies com a pacients dels seus propis hospitals, segur que els números els farien d'una altra manera, segur que no dirien moltes de les barbaritats que diuen, i segur que tots (professionals inclosos) sortiríem guanyant. Mentrestant, a patir la demagògia i l'atenció deficient. Encara que ens hi vagi la vida (una xifra més).
