per en 14 Juliol 2013
909 Vistes

Un dels espectacles més lamentables que puc imaginar, des de la perspectiva del respecte que mereixen totes les persones, és el d'aquells que no sabe entendre que el temps passa, que les coses canvien i que allò que servia en un determinat moment, és completament inútil en un altre.  I aquesta imatge és la que tot sovint ens ofereixen determinats líders polítics (o responsables polítics, en general).

I molt em temo que Duran Lleida està arribant a aquest punt de patetisme de qui no sap cedir la primera fila a qui realment li pertoca.  Les seves darreres paraules són, al meu parer, el reconeixement explícit d'un fracàs i, fins i tot, d'una clara sordesa (autisme) social.  Però contra allò que caldria esperar d'algú amb capacitat de governar, la seva postura és doble:  d'una banda, tira de profecies apocalíptiques (cap problema, els catalans ja hi estem prou fets) sobre la ingovernabilitat d'un país que aposta per la independència i, d'una altra, expressa la pressumpció que són els líders polítics, i les seves idees, els que mouen la societat; un plantejament que xoca amb el reconeixement del fracàs dels seus postulats, perquè evidencia que és la societat qui evoluciona i, en tot cas, els partits el que han de saber escoltar, llegir els canvis i generar discursos que ofereixin respostes a les noves demandes.

Sí, senyor Duran.  Té raó.  La societat catalana ha abandonat el referent ideològic pujolista, convergent, o digui-li com vulgui, i les maneres de fer que van servir en el seu moment, i demana alguna cosa més;  alguna cosa que resolgui els seus problemes d'ara.  I si la resposta passa per la independència, i si no la pot liderar ningú dels que han tallat el bacallà les darreres dècades, doncs, què  hi farem.  És el pa que s'hi dóna.

El PSC ja fa dies que ens demostra de què serveixen, avui, les propostes antigues.  I molt em temo que vostè i els seus van pel mateix camí.  Ah!  I si us plau, prou de catastrofismes (clàssic argument dels vençuts), que ningú (ni vostè) no és imprescindible, i el món no s'acaba amb cap canvi polític, per més profund que sigui.  O és que hi ha gaires països que hagin desaparegut, un cop independents?  Doncs Catalunya tampoc.

Cal saber retirar-se a temps, si no volem córrer el risc de ser com aquells vells verds que empaiten jovenetes imaginant que encara desperten passions, o aquells dones revellides que intenten ser més joves que les joves.  En tots els casos, el resultat sempre és el mateix:  el patetisme.  I és que com diu la cançó:  "Senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar".

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.