per en 15 D'octubre 2018
517 Vistes

Són aquí, i molt em temo que per molt temps.  Parlo dels partits feixistes, o d'ideologia anàloga, que a poc a poc estan tornant a Europa amb més o menys força segons el país, però amb una presència clara que els va fent cada cop més imprescindibles.  I parlo d'Europa per no parlar d'altres continents on també avancen i van tocant poder.

Pel que fa a Catalunya, la bona notícia és que no tenim formacions ultranacionalistes pròpies, però la dolenta és que hi són ben presents, importades del franquisme espanyol, cada cop més evident.  La pregunta, en qualsevol cas, hauria de ser què he passat perquè fins i tot els principis democràtics més bàsics, els avenços socials i el respecte als drets humans estiguin patint un retrocés tan salvatge com els que propicien partits com el PP, cada cop més ultra, amb un Casado que ja fa temps que ha avançat Aznar per la dreta, o amb un Ciutadans, que per poder justificar un mínim de gruix ideològic va copiar l'ideari de Falange, o amb un VOX, clarament colpista (o anticonstitucionalista, antiautonomista i anti tot el que soni a no franquista, si voleu).  La resposta, com gairebé sempre, és complexa.  Potser la desfeta conceptual del socialisme (i de qualsevol altra doctrina política fins ara habitual) hi té molt a veure;  la pròpia claredat dels discursos més radicals, on tot és blanc o negre, bo o dolent, sense matisos;  o també la connivència de forces aparentment llunyanes, però més que properes en determinats principis bàsics (unitat d'Espanya, 155, Constitució, monarquia...) hi han anat influint de manera decisiva a arribar allà on ara ens trobem.

Sigui com sigui, són aquí, i no de pas.  Ens haurem d'anar acostumant a una societat cada cop més xenòfoba, més intransigent, més masclista i més poc democràtica, embolicada en valors absoluts, sagrats i inqüestionables, com ara allò de la unitat d'Espanya i la sacralització dels seu símbols, i cada cop més injusta, a nivell social.  Ens haurem d'anar acostumant a una societat on un salari mínim de 900 € es veu que pot fer trontollar les arques de l'estat, i on la precarietat laboral es vendrà com a senyal de bona salut econòmica, mentre es reprimeixen qualsevol pensament no ortodox i qualsevol expressió de dissidència.

Cap alternativa a la vista, no ens enganyem.  Ni aquí, ni enlloc.  Un cop més, els grans problemes, els més complexos, sembla que acabaran tenint respostes ben simples:  o amb mi o contra mi, retorn als valors eterns, i cop de barró a qui no cregui.  Quin gran fracàs col·lectiu.  I quina realitat més dura.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.