Avui canvio una mica el to habitual de les meves lletres de diumenge, però penso que l'ocasió s'ho val, perquè ahir es va viure a Lleida un acte solemne: l'inici oficial del programa d'activitats del tricentenari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. Va ser un acte magnífic, dignissim, on emoció i orgull s'anaven alternant a través de paraules, sons i dances, amb el colofó final de les imprescindibles paraules (gairebé el mantra) de Martí i Pol: "tot està per fer i tot és possible" i l'obligat cant d'Els Segadors.
Aplaudients, salutació de músics i actors, i desfilada de càrrecs, excàrrecs (la política deu ser l'únic lloc on els "ex" sempre són benvinguts) camí de casa i processó de vehicles oficials. Mossos amb vestit de gala (realment fan goig, tot sigui dit) i la complicitat dels qui se saben cridats, de tant en tant, a tota mena de celebracions institucionals.
Res fora de lloc. Ni una estelada, ni un crit d'independència. Potser no calia, perquè ja estava tot dit. Però potser perquè la ciutadania (l'autèntica, no l'oficial), aquella que sempre respon quan se la crida -i el president ho va tornar a fer en el seu discurs- no hi era convidada, més enllà de l'altra banda de la pantalla de la televisió, una metàfora perfecta de la distància entre el poble i les (electes o autoproclamades) elits dirigients.
La presentació d'ahir va ser impecable, intensa, emotiva, però sense la vida, al solemne pati de butaques, que només li podia conferir la gent anònima, la que ha fet possible realment l'acte, tant materialment, amb una feina de mesos que ens ha regalat l'honor de poder-lo viure d'aprop (i de posar Lleida al mapa d'una gran efemèride), com la que ha empès, i empenyerà més encara, el país cap a allà on vulgui, molt més enllà del país oficial, i que també mereix ser coneguda i reconeguda, pèrquè era, és i serà.
Ahir no hi eren els que mai no hi són, els que no són ningú, però que fan que tot es pugui fer i tot sigui possible. I m'hi sumo sense cap rubor, a aquesta honorable colla d'absents, encara que per un cop vaig tenir l'extraordinari privilegi de ser-hi.
