per en 13 Juliol 2016
817 Vistes

Hi ha determinats eslògans que no m'han acabat mai de convèncer, per més que sonin bé i facin fortuna entre la gent, en general.  Un dels millors exemples és el "jo sóc... i el que sigui", com a mostra de solidaritat amb algú.  Veja'm un parell d'aplicacions prou conegudes.

En primer lloc, el tristament famós "Je suis Charlie Hedbó".  Més enllà del rebuig contundent a la violència, realment algú és capaç de posar-se en la pell dels periodistes assassinats, o dels que hi van sobreviure, o de les seves famílies, fins i tot?  Ho dubto molt.  No som Charlie Hedbó ni de lluny, per més que vulguem manifestar el nostre suport en un moment dramàtic.

Un altre cas, radicalment diferent i prou actual:  "Jo sóc Leo Messi".  Doncs tampoc.  Més enllà de la responsabilitat que pugui tenir, o no, el futbolista, el seu cas és el d'un frau fiscal que cal sancionar com correspongui.  Jo no sóc Leo Messi, igual com no sóc Lluís Millet ni Isabel Pantoja.  Podem defensar la innocència del jugador, que potser no era conscient de tot el que passava en matèria fiscal, però prou.  Mai podem identificar-nos amb el frau, com convida a fer aquesta aplicació desafortunada de l'eslògan de marres.

Deixem-nos estar de romanços.  Jo sóc jo, i prou feina tinc per tirar endavant la meva vida.  Solidaritat amb qui calgui, la que sigui necessària, però sense oblidar mai que cadascú és cadascú, que el dolor de cadascú és només seu, i que tothom és responsable únic dels seus actes.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.