Hi ha paraules que sense cap motiu aprent ni cap causa prou justificada acaben tenint mala reputació social i esdevenen termes amb clares connotacions negatives. Una d'aquestes paraules que fan via cap a la condemna pública és "rutina".
Segurament és lògic aquest menyspreu de la rutina, en un temps en què la immediatesa, la diversitat, la personalització, la diferència i la innovació han esdevingut autèntics paradigmes de la modernitat. En aquest escenari, doncs, fer determinades coses, habitualment, d'una determinada manera sembla una autèntica aberració.
Però no ens deixem enganyar. Perquè al mateix temps que clamem pels canvis i les novetats constants, seguim demanant referents clars que ens ajudin a situar-nos, a saber on som i què hem de fer. I això, vulguem o no, ens ho donen, en gran manera, les rutines.
Fa molts anys que un professor meu va dir que l'èxit del matrimoni era apostar per la rutina i no avorrir-se. No sé si la frase és prou encertada, però penso que una part de raó, com a mínim, sí que en té, perquè l'efervescència constant no és sostenible (una paraula amb sort i que sí que ha fet fortuna) ni en el món de la parella ni, segurament, enlloc.
Vull reivindicar, modestament, les rutines. Aquelles referències que ens fan prendre posicions i que ens faciliten un cert ordre. Si fa no fa, igual com ens situa en el temps la gran rutina universal: la sortida i la posta del sol, dues cares d'una mateixa cosa, sempre igual i previsible, però sempre encisadora. O algú pot imaginar una vida sense aquesta rutina tan repetitiva i sempre tan hipnòtica?
