per en 30 Desembre 2015
474 Vistes

Diuen els estudiosos que hi ha tot una generació, la d'aquells que actualment tenen entre 35 i 45 anys, més o menys, que viuen atrapats en una mena de síndrome de Peter Pan permanent.  Això, sense cap mena de dubtes, ajudaria a explicar la presència constant d'elements, músiques, imatges, pel.lícules, dels anys vuitanta i noranta del segle passat i, en conseqüència, la poca capacitat de crear coses realment noves que patim des de fa anys.

Adolescents eterns amb dificultats per madurar i enfrontar-se al món real amb les seves normes, no amb els seus records.  Realment, un fenomen digne de tenir en compte per entendre moltes coses, tant a nivell social com també polític.  Potser la política actual viu a cavall entre aquests joves entrats en anys, amb totes les seves fantasies i amb uns peus que estranyament arriben a tocar a terra per més que diguin, i els venerables (o no) vells actius, sovint més segurs del valor de l'experiència que capaços d'entendre el món on, ho reconeguin o no, viuen.

El cert és que la situació és complexa, perquè allò de viure permanentment en temps passats, més senzills -ni que sigui per pura raó d'edat- i, per tant, de record feliç, pot dur-nos a dinàmiques socials carregades de nostàlgies i mites de fa dècades, però sense la capacitat d'adaptació i de creació que cal per garantir un futur millor.

No sé jo si és gaire bon negoci seguir confiant el nostre present i el que vindrà a herois del passat, per més atractiu que resulti seguir embadalits les peripècies de naus intergalàctiques , perquè potser el nostre proper retorn no serà al futur, sinó al passat més fosc, i no hi haurà força que ho eviti, perquè no podrem sortir volant per la finestra en busca d'aventures.

Publicat a: Actualitat