Una de les dicotomies socials més recurrents en la literatura, el cinema i, no ens enganyem, també en la realitat, és la que divideix la gent entre rics i pobres. Els exemples poden ser interminables. Avui, però, m'agradaria fer servir l'exemple de com Disney, a través dels seus dibuixos, retrata aquesta realitat social, sovint dura i injusta.
Una bona aproximació al tema la tenim en aquest article. Simplificant una mica, els rics tenen problemes i els pobres són feliços. Una manera com una altra, però prou efectiva, de sembrar la resignació entre els que menys tenen, perquè segueixin en la seva situació sense més complicacions. Al cap i a la fi, qui voldria viure envoltat de problemes?
La realitat, però, és una mica diferent. Llegint els diaris veiem que els rics sí que de tant en tant tenen algun que altre problema. Darrerament, els papers de Panamà sense anar més lluny. Però això de la felicitat dels pobres, costa una mica més d'acceptar si mirem cap a Grècia i les piles de refugiats tractats com a bestiar que cal moure d'un lloc a un altre perquè no facin nosa. Entre aquests refugiats, molts d'ells dones que res no tenen a veure amb la Ventafocs, no crec que hi hagi cap esperança, ni molt menys encara, cap príncep blau capitalista que les rescati del seu destí.
Un cop més, la realitat ve a tirar per terra els somni fantàstic que la novel.la de sempre, el cinema més edulcorat i fins i tot els dibuixos animats miren de crear per tal de fer-nos més agradable una realitat tan cruel com injusta. Mai no tindrem, posem per cas, un Tintin a Idomeni. Scrooge McDuck (el Tio Gilito pels que hem crescut en castellà amb ell) no ho permetria.