Definitiu. Donald Trump serà president dels Estats Units. Tot un avís (un nou avís, de fet) a navegants.
Fa anys que es parla de descontentament social, d'indignació, de desafecció cap a la política i, de fet, d'un important cansament dels sistema. La vella Europa ja fa dies que ha anat veient com sortien dels seus amagatalls antics fantasmes del feixisme, emparats per formacions més properes a l'extrema dreta que cap altra cosa, tot i que vestides de democràtiques de tota la vida. I han anat fent forat. Ara, el nord del nou continent li ha girat la cara a la maquinària del poder més tradicional i ha confiat la seva sort al populisme d'aquells que saben oferir respostes simples, viscerals, primàries, a problemes prou complexos.
Diuen que el triomf de Trump es deu al vot rural, al vot de la gent que sovint és i se sent ignorada pels centres de govern. Diuen, també, que és un fenomen similar al que es va viure fa pocs mesos a la Gran Bretanya i la seva negativa a seguir a dins de la Unió Europea. Segurament això hi té molt a veure. Molta gent està cansada, indignada, que se la menystingui en favor de les elits, i finalment es revolta i vota aquell que sap fer-se més proper a la seva indignació. El problema és que les esquerres europees (als Estats Units parlar d'esquerres, per més greu que li pugui saber a Miquel Iceta, és ciència ficció) no han sabut construir un discurs propi des de la caiguda del mur de Berlín i només han estat capaces d'abraçar el poder i, de passada, d'allunyar-se de la realitat social, deixant un terreny verge per a la irrupció d'idees neofeixistes.
En resum, que les solucions que fa setanta o vuitanta anys, com a mínim, haurien hagut de ser superades tornen amb força, en un procés tan imparable com perillós. Com va dir algú ahir mateix al twitter, i Marin Le Pen escalfant a la banda. Anem prenent nota, per si de cas.