La derrota mai no és plat de gust, però cal aprendre a pair les derrotes igual com ens agradar gaudir dels triomfs, sabent que són coses que passen, o que poden passar. En política, però, la derrota sempre és especialment amarga, perquè duu aparellada la pèrdua de poder, de prestigi, de posició. I això costa d'acceptar. Però la qualitat personal, política i democràtica també es mesura en funció de la manera com es reacciona davant d'una derrota. I aquí és on comencen els problemes.
Ada Colau ha guanyat les eleccions contra pronòstic o, si més no, contra els pronòstics d'alguns. I em sap greu, però la reacció del partit de govern fins ara no ha estat, ni de bon tros, a l'alçada del que caldria esperar. És dur perdre el govern de la capital, però això no és excusa per no fer gala de bones maneres i de tarannà democràtic, ni que sigui per impostura.
Llegir tot el que s'ha arribat a dir -i a no dir, perquè el silencis també diuen molt- aquests dies és un cop molt dur contra la qualitat i credibilitat democràtiques d'alguns que fins ara donaven lliçons i exigien comportaments lleials i dignes. No es pot menystenir amb tanta insolència i de tan males maneres aquell que ha aconseguit millors resultats a les urnes. I no només pel respecte a l'adversari polític sinó, sobretot i molt especialment, pel que mereixen els milers i milers de persones que lliurement han optat per una determinada proposta per dirigir els destins de la seva ciutat.
Colau ho farà bé o no. El temps ho dirà. No ho tindrà fàcil, perquè governar és un joc de majories i, en la seva absència, de pactes i d'acords; i això fa que no sempre es puguin tirar endavant les idees pròpies, o que calgui empassar-se més d'un gripau. Però la política, al capdavall, també és això.
Jutgem els futurs nous dirigents pels seus fets, i amb tanta duresa com calgui. Però no perdem les formes ni el respecte a la voluntat d'una majoria d'electors, perquè això és tant com menysprear la democràcia o, encara pitjor, menystenir la capacitat dels ciutadans de decidir el seu futur i qui l'ha de liderar. I en aquest punt es troben alguns. I no volem que ens neguin el dret a decidir els nostres destins, oi que no?