Una manera prou hàbil de resoldre qualsevol conflicte és, senzillament, esquivar-lo. Justament això és el que ha fet Àngel Ros, no sé si per convicció ideològica, per principis morals o, simplement, per sortir il.lès d'una situació doblement crítica.
Ros s'enfronta darrerament a dos grans conflictes: d'una banda, com posicionar-se davant la consulta sense enfrontar-se obertament a la direcció del PSC, però sense abandonar una actitud, diguem-ne, crítica i, d'una altra, agafar el timó d'un futur municipal amb massa remor de fons, amb unes eleccions a la vista, i amb la perspectiva de repetir com a alcalde, però amb clares veus discrepants dins de la pròpia formació. Què ha fet Ros davant d'aquest escenari? Plegar com a diputat i centrar-se en la seva feina d'alcalde. I què guanya? Moltes coses:
1. Esquiva un pronunciament (enfrontament o acatament) clar a l'hora de votar al Parlament sobre la petitició al Congrès.
2. Esquiva l'enfrontament directe amb la direcció del partit.
3. Manté públicament una posició crítica amb la direcció.
4. Recupera el timó de l'Ajuntament de Lleida (un dels pocs grans que li queden al PSC).
5. S'assegura la candidatura a repetir com a alcalde.
6. Guanya un temps preciós, lluny del debat parlamentari, que és on es jugarà fort aquest any, per veure com evoluciona el partit i què passa amb els crítics.
Una jugada d'habilitat extraordinària que demostra la seva intel.ligència política, amb la qual queda públicament a mig camí entre màrtir, autoimmolat o covard, segons qui opini.
De tota manera, esquivar els problemes no és resoldre'ls. I segurament, més d'hora que tard s'hi haurà d'enfrontar de cara, com han fet tres companys (aviat excompanys?) seus de partit, si no és que troba una nova manera d'evitar-los.
