Ahir vaig estar veient l'arribada d'alguns dels participants en diferents curses de muntanya, amb distàncies i desnivells acumulats ben diferents, però tots d'una extraordinària complexitat. Ahir mateix, una colla d'esportistes havien sortit a punta de dia per enllestir la seva competició a mitja tarda, però segons les previsions, ara mateix, quan escric aquestes ratlles, encara hi haurà corredors en cursa i la previsió és que en segueixi havent fins a migdia.
Aquestes competicions sempre em plantegen el mateix dubte: què hi ha prou fort que justifiqui un esforç físic i mental tan gros com el que cal per superar aquestes reptes? Per què? Llavors, i a manca de respostes convincents, penso que potser caldria demanar el mateix, a l'escala corresponent, per a tot allò que fem i que suposa sortir de la nostra íntima i personal zona de confort. Per què volem sortir de casa a la recerca de coses noves? Per què aspirem a un coneixement més ampli, a més estudis? Per què volem una feina més satisfactòria? o, fins i tot, per què volem tenir fills? o per què busquem diversificar el nostre cercle de relació social? De fet, tot plegat, són iniciatives, a priori, prescindibles, però que sempre ens acaben atraient.
Potser és que la vida, en el fons, és una successió de nous reptes, enormes o minúsculs, que ens fan sentir vius, útils d'alguna manera o altra, que contribueixen a alimentar el nostre ego o que, simplement, ens satisfan. I igual com en les grans curses de muntanya, podem arribar-hi els primers o els últims, o abandonar el repte en qualsevol moment. I no passa res. Mai no passa res perquè sempre hi haurà un nou desafiament, uns nous companys de cursa i un nou espai que en convidi a abandonar la seguretat del confort.
Ah! i encara que molt de passada, ahir vaig constatar, un cop més, que el català, en una activitat multitudinària feta a una localitat catalana, és residual. Espanyol sobretot, una bona presència d'anglès, i tema enllestit. Un altre repte per superar, si a algú encara li interessa.