Diu la cançó que "al meu país, la pluja no sap ploure". Ara, la classe política en fa una versió lliure i ens canta "al meu país, els votants no saben votar" i, com que han estat incapaços de fer la seva feina, de fer política de debò, sant tornem-hi a les urnes, que per a això no ve d'un duro. A veure si ara posem coneixement i votem el que toca, no el que volem.
I ja posats en un nou entorn electoral, es van configurant les noves propostes. D'entrada, repeteixen tots els caps de cartell, els mateixos que han fracassat. Comencem bé. Per continuar, la renovació que ha dur el canvi i una nova manera de fer política, si mirem cals socialistes, passa per ressuscitar fòssils de la vella guàrdia felipista. Gran idea vendre política nova amb polítics vells, si del que es tracta és de no perdre el vot d'aquella bona gent que encara diu amb orgull que votaran Felipe, que encara se'n troben. A cal PP passa si fa no fa el mateix, però ells venen continuïtat, no canvis.
Sense deixar això de la nova política, el mantra més escoltat darrerament, al costat d'allò del canvi (des de 1982 que sentim parlar de canvi, i ja veiem on som), els acords amb formacions tan d'esquerres com Ciutadans. Una altra demostració de nova política, aquesta d'anar de la maneta amb neofranquistes. I segurament sobra el "neo".
I més de renovació. Ada Colau, un dels valors més esperançadors de la regeneració de la política, es posa en mans de gent de canvi a l'Ajuntament de Barcelona, en mans del PSC. Vaja, com si València volgués fer taula rasa i una bona bugada pactant-hi amb el PP, si fa no fa. La cosa promet.
No ens enganyem, ni canvi, ni nova política, ni res de res. Aquí només funcionen les majories absolutes, les idees i els noms de tota la vida i el mano i ordeno. L'esperit de conquesta. La resta, paraules boniques per a orelles càndides. Encara no en saben prou, d'això de la democràcia.