No sé ben bé si hi ha qui creu que les solucions que un cop han funcionat són remei vàlid per a tot mal, o si la imaginació i la capacitat de posar-se al dia ja no són moneda d'ús corrent, o si pensa que la resta de mortals som idiotes, però cada dia podem trobar exemples de com les paraules, les expressions, les maneres de dir les coses posen de manifest aquest interrogant que acabo de plantejar.
El darrer, i per a mi més flagrant exemple en matèria política, el tenim sentint no fa gaires dies Pedro Sánchez quan va pronunicar, amb solemnitat i rotunditat "puedo prometer y prometo...". Patètic. Això és el canvi i l'avenç social, segons Sánchez. Anem arreglats.
Però no només en política passen aquestes coses, també en matèria de llengua, per exemple. I com a mostra, aquest imprescindible article de Ferran Suay, una de les veus que cal escoltar amb atenció cada cop que parla o escriu. Ell es refereix al País Valencià, però no cal ser massa llarg per veure que el paral.lelisme amb Catalunya és tan fàcil que ens hauria de fer pujar els colors. Però no és el cas. Només faltaria. Aquí seguim també amb paraules velles, amb conceptes vells, amb idees velles que, en conjunt, han demostrat la seva incapacitat, i que, a tot estirar, acompanyem d'una parell d'emoticones i així seguim dormint tranquils, segurs que hem fet arribar el nostre missatge nou i renovador a joves i modernets i que hem fent la nostra aportació a la història i a la salvaguarda de la llengua.
No es poden canviar les coses si no som capaços d'articular noves solucions i expressar-les amb paraules noves. Però resulta tan còmode seguir rebolcant-nos en el fang antic, convençuts de les seves propietats curatives. O potser és que no hi ha més cera que la que crema? Així ens va.