Emmanuel Macron. Sense cap mena de dubtes, l'home del moment i, si els auguris no fallen, una de les persones que més protagonisme han de tenir en el futur polític europeu, si arriba, com sembla que així serà, a president de la República Francesa. Independentment del seu ideari polític, Macron té una característica que m'ha fet pensar una mica: té trenta-nou anys. Un futur president que no arriba als quaranta. Bé, molt bé.
Si fem un cop d'ull a la mitjana d'edat de la nostra classe dirigent i, sobretot, de la col·lecció de càrrecs intermedis que omplen les nostres administracions, des de la Generalitat fins a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments, veurem que el llistó dels quaranta se supera netament en la immensa major part dels casos, com si allò de la carrera administrativa o, el que és pitjor, els càrrecs de lliure designació, només fos cosa d'anar sumant anys o, si voleu, mèrits (antiguitat de militància i de cops de colze) en el partit de torn. El resultat? Unes estructures envellides, farcides d'analfabets -o gairebé- digitals i on allò de "sempre ho hem fet així" encara és norma i pauta de conducta generalitzada.
Fem una mica de ciència ficció i imaginem unes administracions amb càrrecs que no arribin als quaranta, per exemple. Estic convençut que la nostra realitat com a país, la nostra manera de fer i el projectes públics serien molt diferents als actuals i, de ben segur, molt millors i molt més adequats als temps que corren. La meva pregunta és: si França pot arribar a tenir un president de menys de quaranta, per què nosaltres ens hem de conformar amb càrrecs més a prop de la jubilació que de les autèntiques propostes de futur? Ah! i ho dic, convençut, des dels meus cinquanta-cinc, una edat molt pròpia de la mitjana actual, però que em deixaria fora de joc segons el que estic plantejant.