És ben estranya, la política. Resulta que si t'agafes a un determinat càrrec amb ungles i dents, ets un aprofitat sense escrúpols, però si decideixes plegar, en un moment donat, un covard. Suposo que, com gairebé tot en aquesta vida, només és qüestió de perspectiva.
El servei públic, i la política n'és un, no ho oblidem, quan s'exerceix des de càrrecs d'alta responsabilitat i amb responsabilitat -disculpeu la redundància-, desgasta. És molt saludable ser conscient de quan la disposició personal, pel motiu que sigui, deixa de ser aquella que el lloc exigeix, per ser exercit amb la dignitat que cal. Un bon exemple és la presidència del Parlament, segona autoritat de Catalunya, no ho oblidem. Que l'actual titular fins ara, Carme Forcadell, renunciï a tornar-la a ostentar diu molt de la seva capacitat i de la seva responsabilitat. Sap que ara mateix no pot donar tot el que aquest lloc reclama i deixa pas a algú que ho pugui donar tot, tal com ella ha fet aquests anys. On és la covardia? On la deserció?
Potser és que estem acostumats a càrrecs poc més que vitalicis a tots els nivells, des dels ajuntaments fins a les més altes esferes polítiques, i ja no sabem veure que l'activitat pública demana servir, no servir-se'n. Si els càrrecs d'alta responsabilitat s'exerceixen amb autèntica voluntat de servei, no costa deixar-los, perquè des del primer moment se sap que són transitoris, mentre la confiança, pròpia o aliena, es mantinguin, i prou. Però la pena és que, un cop més, allò que hauria de ser normal s'ha fet excepcional.
Sigui com sigui, trobo molt digne i molt d'agrair que persones que han ocupat amb dignitat alts càrrecs sàpiguen trobar el moment de plegar per donar pas a altres persones amb energia renovada que segueixin fer avançar aquest projecte compartit que és una societat més justa, més lliure i més democràtica.