Una afirmació a propòsit de la teoria de la relativitat (no prou acurada científicament parlant, però prou útil) podria ser que que no hi ha un punt d'observació absolut, sinó que tots són relatius i tot el que observem depèn al nostre punt d'observació. És a dir, que fins i tot el temps depèn de qui i quan se'l miri.
De fet, tots tenim l'experiència de com de cruel pot ser un rellotge, tant si esperem alguna cosa que no acaba d'arribar, com si en gaudim d'alguna altra que no voldríem que passés mai. Però la física és així (o la vida), i està clar que la nostra posició davant de cada cosa condiciona la percepció que en tenim.
Avui pot ser un d'aquells diumenges presidits per l'espera, per aquesta mena de curiós compte enrere, la qual cosa el fa diferent a qualsevol altre, en una barreja d'emoció i impaciència. Potser aquest és l'escenari perfecte per llegir (o rellegir) aquesta alliçonadora reflexió.
Avui molta gent esperarà alguna cosa positiva, tot sabent que arribarà, encara que a la seva hora (no abans), mentre altres desitjaran que el temps voli per abandonar qualsevol situació especialment complicada, o que s'alenteixi i no acabi de passar mai. Però vulguem o no, el temps seguirà al seu ritme. La resta, les nostres circumstàncies i els nostres desigs.
I es que com diuen els versos de Gabriel Ferrater: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa".
