Cap de setmana amb regust de comiat. Sense adonar-nos, ha acabat l'estiu i entrem en la tardor. Potser el clima encara no ho diu del tot, però el calendari, inexorable, marca el compàs. Son dies estranys, aquests de finals de setembre. L'estiu i tot el que hi hem viscut queda molt lluny, i només ens deixa records, en fotografies, en imatges, en noms, en sensacions, que a poc a poc s'aniran esvaint del tot, o que retindrem per sempre.
Però la tardor ja és aquí i l'aire porta aquesta tènue olor d'humitat i les els primers senyals de l'aire fresc que s'anuncia i que arribarà, en pocs dies, per netejar la xafogor pesada de l'agost. En poques setmanes tot haurà canviat completament, i el groc i el vermell ompliran de colors nous, d'estampes noves, aquest paisatge conegut i, de sobte, tan diferent. I amb el nou esclat cromàtic vindran noves sensacions, noves mirades i noves raons per sentir-nos vius i per fer festa, al ritme de tot el que ha de venir.
Direm adéu, encara uns dies -el termòmetre, tossut, així ho dicta- a aquelles fulles altes de l'estiu de què parlava el poeta i donarem pas, amb il·lusió renovada, a les fulles roges de les veus, sempre incertes i sempre seductores. Noves veus, nous colors. Comiat definitiu d'un estiu que se n'ha anat per sempre, i benvinguda lenta a una tardor tan anunciada que és com si ens volgués retenir el goig en l'espera, abans de fer-se de tot present i irreversible.